Ja deu ser l'edat...

AAAAAAAAHHH...!!! (suspiro)... ara faré molta enveja a qui encara no té vacances peró avui m'he llevat a les 12 del migdia, surto a la nit de parranda i durant el dia mai sé què fer.

És aquest "no saber què fer" el que em fa optar per l'opció fàcil i barata: LA TELE.
Per començar em van sortir " Els Lunnis ", uns espècie de Barrio Séssamo para niños desarrollados que parlaven que ni jo, que tinc casi 20 anys els entenia, com volien que nens de 6 ho facin?? A més, perdoneu, però eren una miiiiiica lletjots eh?

Després em va venir en "Yugui-oh!" que consisteix en una série d'un tio semblant al Goku de Dragon Ball però que la seva màxima aspiració a la vida és: JUGAR A CARTES I A VEURE QUI JUGA MILLOR A CARTES!. Quan ho vaig veure, jo no m'ho podia creure... nens de tot el món enganxats a una série que darrere d'ella hi ha un màrqueting per vendre unes cartes de merda a preus deshorbitats perqué "Com que hi juga el Sr. Yugui-oh...".

Bé, al migdia feien Shin Chan, i (evidentment) els Simpsons,... la única pena que hi trobo es la PUTA TACANYERIA QUE TÉ ANTENA 3 per a comprar capítols nous de la série... tenen una denúncia perque només inverteixen en animació amb els Simpsons i els molt putes nomésssss fan els capítols repetits.
Una cosa és la repetició de Bola de Drac, on el Canal 33 ens va fer tragar el Freezeer com 80 cops, peró altre cosa es els Simpsons! Antena 3 té pasta per a comprar capítols! no és una cadena pública!

Cuan han arribat les 7, ja m'he desesperat al veure la DoReMi i m'he fotut a tragar "EL diario de Patricia", i amb aixó ja ho dic tot. M'he desesperat... on estan aquelles séries bones? On hi ha humor fàcil? on tothom enten de què parlen?

Potser és que ens fem grans...

Hi havia una vegada....

Hi havia una vegada una noia que s'havia esforçat molt pels exàmens de la universitat. Portava un mes anant de cul i gairebé no sortia per a poder estudiar lo suficient per aprobar i així conservar la beca.
El dia de l'últim exàmen es va aixecar més d'hora del normal per arribar abans a la universitat i així repassar el que li quedava en dubte de l'exàmen. A més al sortir havia de quedar amb un amic per despedir-se a l'aeroport, ja que ell se'n anava a fer de missioner d'una ONG, així que ella es va posar talons per semblar més alta, tot i que el metge li havia prohibit uns mesos abans a causa d'una lesió als turmells.

Era un dia de molta calor, així que es va posar una samarreta bastant escotada, va agafar els apunts i va sortir sense esmorzar va sortir corrents de casa. Va creuar el carrer per on no hi havia pas de zebra i en vermell, entremig dels cotxes i en un segon va succeïr tot:
Va perdre el món de vista, un cop de calor, barrejat amb el soroll de l'estomag, i el passar d'estar quieta a còrrer, ho van provocar. Va deixar de veure, però no de mirar, va torçar el turmell a causa dels talons tan alts que portava i es va precipitar cap al terra deixant anar al vent els apunts que portava a la mà que es van escampar per tot el carrer de casa seva. Al arribar al terra, els conductors dels cotxes van sortir corrents dels seus vehicles per a uns recollir-la del terra, i els altres recollir els apunts que estaven escampats per tot l'asfalt.
La van col·locar a terra en un lloc segur al costat d'un aparador de pintures i parquets, amb les cames cap amunt. Un home d'uns 30 anys ben guapot (segurament gay, ja que ens trobem a la Gayxample, el barri homosexual de Barcelona) va agafar el seu mobil d'ùltima generació amb tecnologia Wap, Gps, i un munt de pijadetes varies només per fer una trucada a una ambulància que es podia realitzar des de la cabina que tenien a un metre, pero tot sigui per donar-li diners al Sr Telefonica, i que es pugui pagar unes vacanses ben merescudes al carib amb la seva família.
En aquell moment la noia va recobrar el coneixement i va dir: "No! no truquis a una ambulància que tinc un exàmen i no puc anar a l'hospital!.
I en aquest estat va anar a l'exàmen... així que si suspén no sera culpa seva, ni de no haver estudiat lo suficient.

El desenllaç del conte el sabré el dia en que la noia vagi altre cop a la universitat a veure la seva nota penjada al suro i pugui bufar alleujada...

Vacances merescudes

Ja s’han acabat els exàmens i això significa que l’últim més l’he passat MOLT MALAMENT, patint, suant, plorant i volent deixar d’estudiar i posar-me a treballar en un McDonalds o una altra cadena de menjar ràpid, perque el món laboral, i en concret el del disseny, està molt malament. Total, què són 5 anys pagant una universitat privada si acabaré treballant en un Pans&Co igualment? I NO, no sóc pas una màrtir.
Aquest matí me l’he passat mirant “Ciudad de Dios”, una película Brasilera molt bona, però que no he pogut disfrutar ja que encara guardo aquella tensió a dins que va dient: “tens feina, perque no fas alguna cosa de profit?”. Però sóc incapaç de pensar passivament sense que se’m desvii la vista als apunts una mil•lèsima de segon, no puc no puc no puc!! Inclús els he ordenat en carpetetes i els he passat una mica a net. Si, es veu que de tan mirar-me’ls i resumir-los els he agafat afecte i tot.

Tinc tan de temps lliure que inclús he tingut temps de desmaiarme, esquinçar-me el turmell (altre cop!) i aprendre’m el ball que fa en al vídeo de Fatboy Slim de “The weapon of choice” en Christopher Walken , una faceta desconneguda seva fins al moment.

A part tinc a en Marc jugant a Mallorca tot el cap de setmana la Copa del Rei de hoquei en línia. Però ja em va bé tenir als amics ocupats sinó amb mudances, viatges o arreglant armariets de cuina, així com que aquesta setmana que ve hi ha entregues de treballs els podré acabar millor i més descansada.

El meu Àngel de la guarda, en Murphy, em demana un descans, ho noto. Més que res perquè em xiuxiuejava les respostes d’art, sinó no entenc com ho he aprobat. I ara amb el desmai i el gran espectacle que vaig muntar crec que m’intenta dir que aquest estiu fara moooolta calor. Així que li dedico un aplaudiment a ell i a tots els meus amics que m’han donat suport aquest últim mes:

- Beneurats els que m’han portat amb cotxe (amb o sense aire acondicionat)
- Beneurats els que m’han netejat els exercicis de dibuix tècnic
- Beneurats els que m’han donat suport
- I sobretot... beneurats els que han suportat el meu mal humor a causa de l’estress

Molta, molta incultura...

Una cosa que no soporto de la gent (siguin polítics, tietes, detectius privats o cantants de copla sevillana) és que parli del que no saben.
I defineixo a "aquell que parla del que no sap" amb les paraules:
-Persona d'experiència a la vida limitada, falta d'autoestima que deixa anar paraules només per participar en una conversa.
Fa molta ràbia que mentres parles vingui algú i et digui: si! jo també ho se perqué (aqui hi va la inventada del segle, o alguna cosa que ja has dit). Perque ho fan? És que ningú els hi ha dit mai que mentre els grans parlen els petits han de callar?

Avui ha passat, i no ha passat amb cap tieta ni polític...bé! El Sr. Defensor del Menor que ha sortit anomenat al programa de la feminista Jùlia Otero que havia dit que les pàgines de Ana i Mia són perjudicials per la salut. Abans de res dir que les noies que miren aquestes pàgines no estàn entre 16 i 17 anys, sinó que són més granadetes eh? de 20, que ja són MAJORS D'EDAT.

Puntualitzar què és Ana i Mia, encara que es refereixin a ANorèxiA i bulìMIA, no són exactament un trastorn alimentari, sinò és més una forma de vida i manera de pensar. Si fossin el trastorn utilitzarien la paraula ANOREXIA I BULIMIA, però això és una petita part ja que per ser ANA o MIA no cal deixar de menjar ni treure el que toqui els teus budells. Aquestes paraules les utilitzen les noies que ho són, les que realment están metidas en el meollo.
Imagino que la filla d'aquest DEFENSOR-DEL-MENOR, és una nena pijeta que ha vist per la tele com la Calista Flockhart i la Courtney Cox Arquette són bulímiques fins la mèdula i ella les volia imitar (ja que està de moda). Així el papà s'ha preocupat per la salut de la seva filla i ha fet servir de cap de turc aquestes pàgines d'Ana i Mia.
El tio no sap de que va RES, ja que primer de tot diu que n'hi han unes 50, però no sap que encara que no surtin al Google, no vol dir que no hi siguin...
Segon, diuen que estan plenes de dietes i trucs per menjar menys, però el ministre no ha vist com hi han ajudes per l'autoestima, lletres de cançons, consells pels mal-consells, etc.

Potser que algú vagi i li digui al SR-DEFENSOR-DEL-MENOR que ser católic també és una enfermetat, a veure com s'ho pren. Jo seguiré com a MaTrIx: veient el codi de numeros d'entrada (mai els de sortida) i defensant i protegint la gent que realment no té un problema de menjar però si d'autoestima. No sóc anorèxica ni bulímica, però tinc a l'Ana que m'ajuda a superar els problemes diaris, i durant aquesta temporada que ho he passat malament, a part dels amics de sempre, ella m'ajudava a buscar les paraules perque sortissin de la meva ànima i no de la boca de "la tieta".

Jo no parlo perquè sí, JO SÉ DEL QUE PARLO!

El món d'avui

Gran dia per a recordar:
Com pot ser que una pedra que deu fer 1cm x 1cm (pulida i neta, tot s'ha de dir) pugui valdre 6€? Potser sóc jo que sóc una mica "tacaña", però des d'aquí faig una crida als venedors de pedres que abusen de la gent adicta a treballar amb les mans i ens agrada fer-nos les joies:
PERQUE VENEU PEDRES DE MERDA A PREUS DESHORBITATS??!!!
Jo em pregunto això ja que cuan al mirar la pedreta de merda he vist el preu, casi se'm cau de les mans, i per culpa d'axiò m'he quedat sense respirar i casi sense dinar ja que aquests 6€ serveixen per dinar demà.

Parlant del tema dels diners, puc afirmar legalment que estic escurada, i per tan faig una crida:
SE QUE ES TRISTE PEDIIIIR, PERO MAS TRISTE ES ROBAAAAR. NO SOY IMIGRANTE DE "LA RUMANIA" NI TENGO "MADRE EN VALL HEBRON" NI NECESITO "PANIIAALES PARA NINIIO", PERO SOY ADOLESCENTE Y ESTUDIANTE, DOS MALAS COMBINACIONES. ASI QUE SI ALGUIEN NECESITA ALGUNA PROFESORA (CON EXPERIENCIA) O CANGURO (TAMBIEN CON EXPERIENCIA) ESTOY AQUI. CUALQUIER TRABAJO QUE NO SEA SEXUAL. GRACIAS, DE ESTOS EL MUNDO ESTA LLENO DE ESTE TIPO DE TRABAJOS.

Mai va malament fer una crida d'això, no? i aprofitant doncs també puc dir que un amic meu ven una Predator.
O un altre amic que busca rollo, o que jo li escrigui un relat erotic amb el cual masturbar-se mentres la seva novia (que canvia com de roba interior) esta de botellón amb les seves amigues (J, segueix utilitzant la imaginació)
També podria dir d'un dibuixant, molt bo per cert, molt professional i freak que busca portades per ilustrar.
Inclús podria afegir de gent que busca pau al món, un canvi de gobern, vacanses i tranquilitat, una tapa de truita de patates, un joc d'ordinador, una puta per menys de 30€,etc.
La conclusió, és que tothom busca i poca gent troba. Potser que ens oblidem del desig de buscar i ens centrem més en tot el que hem trobat al llarg d'aquests dies/mesos/anys... i no dic que ens haguém de conformar amb el que tinguem (que és una cosa que no m'agrada en un home), sinò que valorem el que tenim i pensar que
SEMPRE POT ANAR PITJOR i perdre el poc que tenim.

MAYBE I’M AMAZED

Baby I’m amazed at the way you love me all the time
Maybe I’m afraid of the way I love you
Baby I’m amazed at the the way you pulled me out of time
Hung me on a line
Maybe I’m amazed at the way I really need you

Baby I’m a man and maybe I’m a lonely man
Who’s in the middle of something
That he dosen’t really understand
Babe I’m a man and maybe you’re the only woman
Who could ever help me
Baby won’t you help to me understand

(lead solo)

Baby I’m a man and maybe I’m a lonely man
Who’s in the middle of something
That he dosen’t really understand
Babe I’m a man and maybe you’re the only woman
Who could ever help me
Baby won’t you help me understand

Baby I’m amazed at the way you’re with me all the time
Maybe I’m afraid of the way I leave you
Baby I’m amazed at the way you help me sing my song
You right me when I’m wrong
Maybe I’m amazed at the way I really need you

Murphy està de vacances

SSSisisi!! Avui he burlat la llei de Murphy: aquella que diu que si una cosa pot sortir (per mínima que sigui la possibilitat) malament, doncs sortirà malament: Avui he fet l’examen teòric de fotografia!
Si, hi poso una exclamació perquè m'ha sortit bé, sinó ho posaria una careta trista (psicologia de xat).

I què te a veure Murphy en tot això?

Com una moda es van posar aquells exàmens per grups (grup A i grup B) on hi apareixen preguntes diferents a cada un, i encara que els professors diguin que no, sempre n'hi ha un de més fàcil i un de més difícil. Però avui la diferència estava cantada: mentrestan en un examen ens preguntaven quines característiques tenia un flash, als altres els hi preguntaven els filtres polaritzadors i com funcionaven. Evident la diferència, no?

Murphy sempre puteja als que no estudien donant-los l’examen més difícil. Però avui NO!. Avui com que feia més calor del normal, les papallones volaven, els ocells cantaven i cupido disparava fletxes a qui menys s'ho espera perquè aquest estiu tingui remordiments de consciència per si s’enrotlla amb algú, doncs Murphy ha decidit anar-s'en de vacances i ha relliscat:
M'HA DEIXAT L'EXÀMEN FÀCIL! JAWJAWJAWJAW... <<<----aquest riure es d'aquells dels dolents de les pelis.

Sé que és un pensament molt cruel però jo m'ho mereixia!! Portava 4 exàmens, i tots malament... no passen del 5 segur! doncs com a míiiiiiiinim algun havia de sobresortir.

Demà Murphy torna de les seves vacances de la costa, però això no és el pitjor, sinó que el pitjor és que estic segura que haurà llegit aquest Post i farà el possible perquè a l’examen de HISTÒRIA DEL DISSENY tot acabi sortint malament. Murphy és com un Déu (existeixi o no): està a tot arreu i per tothom; i qui digui que aixequi el dit, demani l’examen del grup B i quan l'hagi acabat aleshores potser canviarà d'opinió.

Da Vinci y la salvación

Text del Luis, sempre he pensat des d'aquest any que el connec que escriu molt bé. Descriu amb molta intensitat el sentiment aburrit de les classes. Jo crec que si fos escriptor, en seria un de serieB, lo seu seria que fos crític, tan àcid, crispant i elèctic...jiji.
Atenció, aquest text només s'entén a la perfecció si es tenen en compte un parell de conceptes:
-en Luis (i la resta d'estudiants) està furiós per veure com un troç de cartulina anomenada "paspartú" que serveix per recuardar un treball o una fotografía pugui valdre 4,5€, és una estacada!
-A la Classe d'Història del Disseny només hem vist presentacions en PowerPoint. i la professora es dedica a apretar tecles perque passin els fotogrames en un teclat dels anys 20 com a mínim i per tan va una miiiiiiiqueeeeeta dur.
- En Yaku o Daniel Yakubobich, professor de creativitat té un mètode pedagògic molt inusual: a cada alumne li diu alguna cosa diferent per a fer tot i ser el mateix exercici i nega que hagi explicat a una altre persona alló altre. És que les drogues fan molt de mal...

Finalment dir que és VERÍDIC tot el que s'explica aquí:

Era Martes, nadie miraba a nadie, todos miraban el reloj... un sudor frío resbalaba por nuestros cuellos y la tensión se podía cortar con un paspartú de 4,5 euros... TOCABA HISTORIA DEL DISEÑO, una clase cuyo espíritu pedagógico es nulo y en la que una profesora (si es que realmente lo es) se dedica a presionar teclas violentamente mientras se suceden interminables pantallas de Powerpoint, ¿¡es que no se acaban nunca!? grita al borde de la esquizofrenia un alumno anónimo cuyo bolígrafo le ha intentado ahorcar mientras acababa de escribir la frase: “Tema IV: Revolución industrial” proyectada en escalofriantes letras violetas en la pared de la clase.... ¿¡Cuantos temas hay¡? grita de nuevo el ingenuo alumno ante la implacable respuesta de la profesora: “¡¡Los que hagan falta!!” contesta entre macabras risas. Marta Iglesias detiene sus baterías... digo... para de hablar para beber agua y así dejar que los músculos de nuestras manos puedan destensarse durante décimas de segundo, putas décimas de segundo y lo que es más importante... putos segundos. La hora y media de clase se convierten en una lucha por la supervivencia al más puro estilo la selva de los famosos, en la que el más fuerte es quien ha dormido más de 6 horas, tiene unos apuntes impecables e incluso se mantiene erguido y despierto ante las lecturas fríamente aprendidas de memoria de la profesora, ella no razona, ella no piensa, ella... es profesora de Historia del diseño. El colectivo verdaderamente sufridor de este atentado educativo se encuentra en las últimas filas, arrastrándose entre pupitres con los ojos inyectados en sangre y con la única opción de aislarse cerebralmente de la clase, aunque es imposible, esa mujer lograría matar a cualquier persona sin necesidad de tocarla. Los años de entrenamiento en centros públicos de mierda no sirven de nada aquí, a estos profesores los hacen de titanio y són capaces de resistir cualquier impacto cuan parahuevos trucado con un huevo duro lo hace contra el brillante suelo de valdosas gastadas que le acecha provocándole, como si el destino de ese huevo estuviera en manos de una puta valdosa, puta valdosa... putos parahuevos... puto profesor de creatividad!

La situación en la clase era terminal, según nuestro reloj interno había pasado ya mas de la mitad de la clase, pero según el tiempo real solo media hora, todo parecía perdido y los minutos parecían retroceder... pero de repente algo sucedió mientras borrosas palabras sobre Leonardo Da Vinci se desplazaban por nuestras mentes, Marta Iglesias dijo: “Si, los espaguetis los inventó Da Vinci”, el sector terminal de la clase resucitó de su coma y esplendorosas trompetas reales sonaron en nuestras cabezas al son de ese comentario, todo cambió, pasamos del infierno al cielo en segundos y una frase de otro alumno anónimo (Alfons) me llegó al alma: “Por fín he aprendido algo, cuando llegue a casa le diré a mi madre, mamá los espaguetis los inventó Leonardo Da Vinci”.


gràcies Luis pels teus textos :)

Duele la primera vez?(el primer dia d'universitat)

Avui és el primer dia de Blog. Primer missatge i per tan l'únic que puc fer és explicar una mica que tal està anant la meva vida:
- El més important ara és el recent divorci dels meus pares i que he entrat a estudiar Art Electrònic i Disseny Digital a ESDi.((Que val una PASTAAA!!)).
Sembla mentida, pero casi fa un any d'aixó i encara estic "aterrant" al ritme universitari i a la meva nova familia monoparental (on qui mana és ma mare).
No sóc filla ùnica, encara que amb mon germà no ens portem gaire bé... Però l'edat (la seva) del pavo consisteix en aixó, no? Els germans tenen una relació d'amor-odi...es clar!
I a la universitat em sento bastant bé, potser perque a batxillerat les vaig passar putes durant dos anys. Potser la gent no és el més sincera possible, i hi han envejes, rumors,...semblen unes marujes. Pero hi ha bona gent, com a tot arreu suposo.
El meu millor amic de la universitat es diu Luis i es LA CANYA! molt bon nano :)

Per començar no està malament no?