Ja deu ser l'edat...
És aquest "no saber què fer" el que em fa optar per l'opció fàcil i barata: LA TELE.
Per començar em van sortir " Els Lunnis ", uns espècie de Barrio Séssamo para niños desarrollados que parlaven que ni jo, que tinc casi 20 anys els entenia, com volien que nens de 6 ho facin?? A més, perdoneu, però eren una miiiiiica lletjots eh?
Després em va venir en "Yugui-oh!" que consisteix en una série d'un tio semblant al Goku de Dragon Ball però que la seva màxima aspiració a la vida és: JUGAR A CARTES I A VEURE QUI JUGA MILLOR A CARTES!. Quan ho vaig veure, jo no m'ho podia creure... nens de tot el món enganxats a una série que darrere d'ella hi ha un màrqueting per vendre unes cartes de merda a preus deshorbitats perqué "Com que hi juga el Sr. Yugui-oh...".
Bé, al migdia feien Shin Chan, i (evidentment) els Simpsons,... la única pena que hi trobo es la PUTA TACANYERIA QUE TÉ ANTENA 3 per a comprar capítols nous de la série... tenen una denúncia perque només inverteixen en animació amb els Simpsons i els molt putes nomésssss fan els capítols repetits.
Una cosa és la repetició de Bola de Drac, on el Canal 33 ens va fer tragar el Freezeer com 80 cops, peró altre cosa es els Simpsons! Antena 3 té pasta per a comprar capítols! no és una cadena pública!
Cuan han arribat les 7, ja m'he desesperat al veure la DoReMi i m'he fotut a tragar "EL diario de Patricia", i amb aixó ja ho dic tot. M'he desesperat... on estan aquelles séries bones? On hi ha humor fàcil? on tothom enten de què parlen?
Potser és que ens fem grans...